Ser

"La vida, no algo que se posee, sino que se es."

(J.L. Sampedro, La vieja sirena. Summa exquisidesa del llenguatge.)

Independència i llibertat

Ni sé com, llibertat,
hem bastit la teva imatge en el temps.
Per no haver-te conegut,
t'hem ofert cançons d'amor
per a fer-te un poc menys absent.
La llibertat, la llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

(Lluís Llach, Cançó d'amor a la llibertat)

Ajuda o complicació?

Truco a la meva mútua. M'atén una senyora catalana que em diu que, en el cas de la fisioteràpia d'esquena, per fer-me l'autorització els he d'enviar la petició del metge. Em pregunto per què necessiten veure el paper en el cas de l'esquena i no el necessitarien si la rehabilitació fos, posem, d'un dit del peu. Però la curiositat no és prou forta, no cal allargar la conversa innecessàriament. Li demano el mail.

-- Sí, miri, és autoritzacions@...

Fixeu-vos en les negretes i de seguida us les explico. De seguida, no patiu... El cas és que ho diu molt aaa poooc aaa poooc, intentant vocalitzar molt bé. Tan bé que no l'entenc, vet aquí quina paradoxa!

I no l'entenc perquè la bona senyora em pronuncia autoritzacions a la castellana. Ben cert, pronuncia la z i la c com a perfectes zetas castellanes. Total, que no sé si m'ha dit autoritzacions en una varietat de català que desconec (deu ser una evolució del catanyol!), autorizaciones en castellà o alguna altra cosa insospitada.

-- Perdoni, no l'he acabat d'entendre -li dic-. Ah, autoritzacions, amb tz, normal, en català, oi?

En efecte...

I llavors ve quan la meva ment de filòloga una mica malèvola comença a fer conjectures...

* Deu ser que no s'havia adonat que jo li parlava en català? Més aviat improbable.
* Deu ser que no sabia llegir en català? No, no ho crec.
* Potser ha pressuposat que jo no ho sabria escriure si m'ho pronunciava correctament? I per què ho hauria de pensar...


Més aviat deu ser que l'amable senyora està massa acostumada a atendre trucades de gent castellanoparlant que no saben escriure autoritzacions sense una empenteta.

Trtrtrtrtr...

La tremolor sota els peus quan t'atures prop d'una boca de metro. (I potser no sabies que hi era... I amb això la descobreixes...)

Què ho fa?

Em pregunto per què una peça de roba de color blau grisós es transforma en rosa brut quan hi cau lleixiu... Hauria dit que el blau es quedaria més pàl·lid o es tornaria blanc, no? Doncs no.

Certeses

"Es curioso, pero un crío no se queja tanto de las palizas que le han dado como de los abrazos que no ha recibido."

(Albert Sánchez Piñol, Victus)

El seny

"Los catalanes son los mayores expertos del mundo en inventos espirituales inútiles. Digamos que el seny es una actitud tranquila, razonable y pacífica. Se supone que ante un grave problema, el hombre assenyat reacciona con una parsimonia totalmente opuesta a la pasión caballeresca de los castellanos. El problema era que se nos echaba encima un ejército comandado por hidalgos de Castilla."

(Albert Sánchez Piñol, Victus)

Quin patir!

Hi ha gent que de seguida pateix. La senyora d'aquesta conversa se'm va apropar al quiosc un dissabte a les dotze i deu del migdia. Va començar a parlar així, tal com raja:

-- Vostè sap si hi ha hagut algún accident aquí?

-- Bon dia. Un accident? Que jo sàpiga no.

-- Ai, és que he quedat amb la meva filla aquí a les dotze i no hi és!

-- Jo sóc aquí des de quarts de deu i no he sentit res d'especial.

-- No? O potser algú li ha comentat alguna cosa...

-- No, senyora, aquí aquest matí no hi ha hagut cap accident. No s'amoïni, ja vindrà, la seva filla.

I això és tot. No es va acomiadar ni res. Va marxar tan de cop com havia arribat. Jo acabava de sentir les notícies de les dotze a la ràdio, però, tot i així, vaig voler consultar l'hora, no fos cas que el temps s'hagués escolat més ràpid del compte. Però no, només eren les dotze i deu.

Negatiu, negatiu!

Arriba un client habitual:

-- Bon dia, senyora. Em mira si hi ha algún premi, senyora?

-- Bon dia. I tant, anem a veure quants milions porta.

Tot accionant la màquina, continuo:

-- Ha anat bé la setmana?

-- La setmana, senyora? Com pot anar bé, si escoltes les notícies i tot són desgràcies.

-- Miri, no té premi, em sap greu. Però, home, no miri les notícies, millor que es posi una pel·lícula!

-- Doni-me'n un per avui. Pel·lícules, diu? Però a les pel·lícules tots es maten!

-- Caram! Vaja, doncs miri dibuixos animats!

-- Dibuixos animats, senyora? El gat es vol cruspir el canari, els ratolins fan putades al gat...

-- Ai, d'acord, vostè guanya! Aquí té el seu número per aquesta nit.

En pau

Veuràs un dia que res no és important,
només sentir-se en pau.
Veuràs un dia que res no té sentit,
només saber-se en pau.

(Gerard Quintana, En pau)

David

El David és un noi especial, molt carinyós, alegre i obert amb tothom. Viu prop de casa i de tant en tant ens trobem a l'autobús. Avui, quan jo he arribat a la parada, ell ja hi era. Xerrava amb un altre noi, que no semblava que li fes gaire cas... De vegades li passa, això, al David.

L'he cridat i l'escena ha anat més o menys així:

-- ¡Ei, David!

Ha vingut corrent i m'ha posat les mans a les espatlles:

-- ¿No me saludas? -m'ha dit.

-- ¿Como que no? ¡Si te acabo de llamar!

M'ha abraçat pel coll i m'ha omplert la galta de petons. Després m'ha arrepenjat el cap a l'espatlla. És alt com jo i ben fornit. Li he acaronat els cabells:

-- ¿Te has cortado el pelo? ¿Está muy suave!

-- ¡Mi mamá hoy me ha duchado!

-- Ah, ¡por eso te huele tan bien el pelo!

-- De la colonia -i riu, sempre content.

I m'ha parlat del taller on va cada dia, de l'entrepà de Binbo amb Nocilla i el Cacaolat que duia per berenar... "Porque comemos a la una y luego tengo hambre". "Claro que sí, hombre, te tienes que cuidar!"

Llavors ha vist no sé qui i s'hi ha acostat. Ara sí que li han fet cas. Quan ha tornat cap a mi, li dic:

-- ¿David, tú me avisarás cuando llegue el 50, verdad?

Com a resposta, un cop de cap afirmatiu i un altre petó.

-- ¡Qué orejas más frías tienes, David!

El dia que el vaig conèixer, el David tornava a casa amb els pares. Se'm va posar al costat a la porta de l'autobús i em va preguntar si volia que m'ajudés a baixar.

-- Vale, mira, me agarras de aquí, del brazo, y bajamos juntos.

En el parell de minuts que vam xerrar em va sotmetre a un tercer grau: edat, nòvio, si vivia amb els pares, "en quin taller treballava", de tot una mica. Recordo que es va quedar tallat quan em va preguntar l'edat i jo li vaig engegar "¡Esto no se pregunta nunca a una mujer, David!". De seguida li vaig treure ferro al comentari, perquè, tot i haver-lo fet amb cara i veu de conya, em vaig adonar que s'havia quedat sense saber com reaccionar. "Es broma, guapetón, ven que te lo diré en la oreja para que no se entere todo el mundo". Ens vam emocionar perquè tots dos en teníem 37, en aquell moment. Alguna gent del voltant reia.

I aquests són dos exemples de les experiències especials i entranyables que es poden viure amb el David.

Si en algun cas el nom que ens posen els pares ens determina en alguna cosa, aquí en podem tenir un exemple: David és un nom d'origen hebreu que significa "l'estimat". Que ho sàpiguen tots els Davids, i de passada també els Kevins, ja que Kevin, nom irlandès, té el mateix significat.

P. S.

Us deia que l'Oriol (el de les marquesines) diu "Pantalla temporalment fora de servei perdoneu les molèsties", sense punts ni comes. Doncs bé, no és del tot veritat...

Per ser exactes, l'Oriol diu "Pantalla temporalment fora de servei perdoneu les molesties". Tampoc li han posat accents i, és clar, bon noi com és, llegeix "molesties" com si fos una paraula plana, amb la síl·laba tònica a la "ti".

I això em recorda l'entrada que vaig fer sobre la pronunciació de "Puerto Príncipe" a l'interior dels autobusos i també la d'una parada que recentment ha canviat de nom: "IES Moisès Broggi", on el cognom de l'insigne cirurgià es llegeix com si s'escrivís "Brogui".

Visca els automatismes sense control! Perquè l'Oriol no és més que això, un sistema automàtic de veu sintètica que només sap el que li han programat.

Fent pedagogia

Surto de treballar, és mitja tarda i vaig a agafar l'autobús. Quan arribo a la parada, m'esmunyo entre la gent per situar-me prop del punt que podríem anomenar "zona d'embarcament".

Sense pensar-m'ho gens, activo el control a distància que duc a la butxaca. És curiós que, un cop ens donen l'opció d'obtenir una informació útil, ja es fa difícil prescindir-ne. El comandament a distància activa la megafonia del PIU que hi ha a la marquesina. Sí, activa una veu que llegeix els minuts que falten perquè passi cada autobús.

Un observador atent hauria vist això: l'Eva arriba a la marquesina, se situa, es fica la mà esquerra a la butxaca, sona la veu del PIU, l'Eva l'escolta atenta. Res més.

Avui la veu de l'Oriol em diu simplement: "Pantalla temporalment fora de servei disculpeu les molèsties". Pobret, no li han posat cap punt ni coma a la frase i ell, obedient com és, ho llegeix tot seguit.

Sempre que faig parlar l'Oriol, se sol produir un silenci enttre els vianants que esperen. Avui, però, la senyora del meu costat li diu al marit: "Ai, em pensava que donarien algun avís important".

Jo, que ho sento ben clar, penso que ha arribat el moment d'explicar per què de sobte les marquesines parlen...

"L'he activat jo, la veu de la pantalla", dic.

"Sí, segur, quina gràcia, hahaha!"

No em creu... Em trec la mà de la butxaca amb el comandament.

"Que sí, de veritat, miri, amb aquest comandament la podem activar perquè parli. Així sabem els minuts que haurem d'esperar l'autobús".

Encara no l'he convençut, així que li faig una demostració. M'asseguro que em vegi la mà amb el comandament i "Miri, Miri, ho sent, ara?"

S'ha quedat tota sorpresa. Ha comentat amb el marit que quines coses més bones s'inventen, que ella no ho hauria dit mai i no sé quantes coses més. Algú més de la parada ha seguit la lliçó, o sigui que unes quantes persones avui hauran tornat a casa sabent-ne una de nova. I jo, amb una nova anècdota per al meu anecdotari.

Feliç 2013

Ara m'adono que no vaig penjar la felicitació d'Any Nou d'enguany... L'escrivia el dia 5:

Guardeu a la capseta del cor una dosi de la il·lusió d'un nen en aquesta nit de Reis.

És el meu desig per a tota la gent que estimo.

Cara al sol

Aquesta setmana he sentit cantar el "Cara al sol" dues vegades, dos dies seguits. La primera va ser per telèfon, quan un amic meu de certa edat m'explicava records d'escola: "Encara la recordo tota sencera", deia entre orgullós per la memòria que encara li funciona (no pas per cap altre motiu!) i sarcàstic. I, sí, en efecte la recordava del primer a l'últim vers.

La segona ja em va deixar més fotuda... Era l'endemà al matí i estava entrant a la Facultat. Acabava de posar un peu al primer graó de l'entrada quan tot es va precipitar tan ràpid... Vaig sentir una veu d'home que s'apropava cantant la cançoneta, s'interrompia i em preguntava "¿Te ayudo a subir?" Aiiiix, vaig reaccionar com gairebé sempre, amb l'afany de cortesia i de no voler promoure l'estereotip aquell del cec malcarat que fot un cop de pal al primer que intenta ajudar-lo. En resum, li vaig dir que sí... Vam pujar els tres graons, ens vam acomiadar i l'home va continuar cantant.

Després vaig pensar com era possible que li hagués dit que sí! Com em podia deixar ajudar per una persona capaç d'anar pel carrer cantant tranquil·lament aquestes coses? I si se m'encomanava algun virus irreversible? De moment no presento cap símptoma.

La importància d'un accent

La noia hondurenya de qui us he parlat en altres ocasions no veu els accents quan llegeix. No és que tingui cap problema físic de percepció (altrament dit "problema de vista"), és que senzillament li passen desapercebuts. Quan llegeix en castellà gairebé no se li nota, només si es topa amb alguna paraula desconeguda, és clar. Però quan llegeix en català, que per escrit encara li és força aliè, fa recaure les síl·labes tòniques on bonament vol.

Durant la campanya nadalenca d'enguany, un dia estàvem aturades al carrer davant d'una porteria i va llegir un anunci de la paret:

-- "El tio solidari" -va dir.

Acte seguit s'ho va traduir:

-- "El tío solidario" -i va posar un to inequívocament interrogant...

Jo, que me l'escoltava, vaig trigar uns segons a entendre de què anava la cosa.

-- "El tió solidari"! -vaig exclamar.

Llavors va rellegir l'anunci, es va adonar del petit palet damunt de la o i es va corregir. Vam riure i vam estar a punt de deixar l'anècdota aquí. Poc m'imaginava que em diria que no quan, al cap d'uns segons de rialles, li vaig preguntar si sabia què era el tió... Sis anys a Barcelona, sis Nadals aquí, i el tió li era encara més aliè que els accents.

Crec, tanmateix, que ja no ho oblidarà. Uns dies després de la meva explicació, va assistir a la seva primera cagada a la guarderia d'una amigueta nostra i va tornar tota emocionada.

L'home blau

“—Que no hi ha fets aleatoris. Que tots estem connectats. Que no pots separar una vida d’una altra més del que pots separar una brisa del vent. […] No hi ha cap vida que no serveixi per res –va dir l’home blau.”

Mitch Albom, Les cinc persones que trobaràs al cel.

Ensaïmades i hondurenyes

Les ensaïmades de Mallorca poden ser farcides o llises. Són llises quan no porten res a dins, quan són buides.

Si això fos una pel·lícula, ara hi podria haver una fosa a negre per indicar canvi d'escena...

Un dia parlava amb una amiga hondurenya i m'explicava el següent:

-- Cuando cerré la cocina me quedé un rato en el bar acompañando a José, porque había tomado mucho toda la noche y estaba mareado. Casi se fondeó con la cabeza sobre la mesa y sus diz-que-amigos por allá, querían dejarlo liso. ¿Se imagina? ¡Sus propios amigos!

Ho havia entès, però me'n vaig voler assegurar:

-- Què significa que volien "dejarlo liso"?

-- ¡Robarle todo lo que llevaba, Eva, vaciarle los bolsillos!

Una altra fosa a negre...

No m'imagino quin lligam remot hi pot haver entre l'illa del Mediterrani i el país centreamericà per explicar la coincidència de significat del mot llis. Segurament cap, i es tracta ni més ni menys que d'això, d'una coincidència. Tot i que, de vegades, els camins de les paraules són insondables.

?

"La temperatura és la sal de les preocupacions."

No em pregunteu què vol dir... Fa uns dies vaig somiar aquesta frase. No vaig aconseguir recordar res més del somni, només aquestes paraules que tenia al cap a l'instant de despertar-me. Aquí la deixo, sense saber si és lúcida o maleïda.

Verd

L'olor de verd en plena autopista calorosa.

Poetes

"En el vent lleuger, dalt del cel, les orenetes escriuen poesies invisibles."

(P. Claudel, La néta del senyor Linh)

Sara i July

Avui he somiat en la Sara. Era estrany, com en la majoria de somnis... La Sara era amb la seva mare a Reina Elisenda, l'escola on els meus germans i jo vam fer l'EGB. Jo hi havia anat de visita i em trobava amb elles a la sortida, obrint la reixa metàl·lica que surt al carrer Olot. El cas és que ni la Sara ni la seva mare pertanyen al meu microcosmos de Reina Elisenda. Bé, coses dels somnis, potser ha estat un recordatori perquè escrivís aquesta entrada.

La Sara (que en realitat no es diu així, però em permetreu que en preservi l'anonimat) la trobo alguns matins a l'autobús. Ella va amb la seva mare i una bona companya camí de la guarderia. Ara que hi penso, és possible que ja no la torni a trobar, perquè aquest curs que és a punt de començar ja anirà a l'escola. Sí, la Sara té tres anys.

Quan elles tres pugen, jo ja hi sóc. Mentre la mare marca la targeta, la Sara busca seient a la banda de davant de l'autobús. Mare i filla seuen de costat, la companya es queda on pot, sempre prop d'elles. Més d'una vegada han segut just davant meu i n'he pogut sentir les converses.

La Sara xerra molt i, per l'edat que té, molt bé. Sempre li explica a la mare coses de les seves amiguetes de la guarderia, li canta alguna cançó o s'inventa alguna fantasia amb la joguina que porta a la mà. Sí, sol dur una joguina.

-- Mira, mama, ara li estiro aquesta pota. Uuuuup, l'estiro i torna a lloc, hahaha!

-- Va, Sara, que trucarem el papa. Li explicaràs quins pantalons portes avui? -diu la mare.

-- Hola, papa! Som a l'autobús. Avui la mama m'ha posat els pantalons de maduixetes.

Pengen i la Sara torna a la joguina.

-- Va, mama, ara tu. Estira-li la pota verda.

-- Quina és la verda? -pregunta la mare.

-- Aquesta, té, estira-la fort! Hahaha!

Arriben a destinació. La Sara va cap a la porta i espera. La bona companya s'alça de terra, de vegades s'espolsa com per treure's la mandra. La mare de la Sara l'agafa de la corretja i van juntes cap a la porta.

-- Sara, dóna'm la mà, eh? -diu la mare-.

L'autobús obre la porta i sento l'última frase de la mare, que ja ha agafat la nansa blanca de l'arnés del seu gos pigall.

-- Good girl, July, come on. Anem, Sara.

A la meva Marta

En un dels teus tantíssims dies...

Avui tu també hi eres...


Foto: Sortida del sol des del far de Sant Sebastià (Llafranc)

"La remor del mar a l'alba
i una platja plena d'algues
que aniran assecant-se al sol.
El gust salat de les roques
i el vol tranquil de les poques
gavines que entren al port"

(Joan Manuel Serrat, Marta)

Sempre més enllà

"I de primer t'he de dir que el sol ixent és sempre més enllà. Per més que vagis cap al susdit sol ixent, mai no t'hi apropes, car ell se'n va enllà al mateix temps que tu hi vas. I és el mateix anant-hi que no movent-te de lloc [...]. El que l'Opòton vol dir-te és que el susdit sol ixent no és un indret, ans un símbol."

[Avel·lí Artís-Gener, Paraules d'opòton el Vell)

Gent simpàtica 3

Creuo un carrer, enfilo el xamfrà i pam, topo amb unes cames.

--Ui, perdó -dic.

--Ai, perdona -em diuen.

Faig un gest de comiat amb la mà i continuo caminant.

--Sigue tranquila, ya no hay más piernnas -sento darrere meu.

La noia de les cames i jo riem.

Refrescament global

No em refereixo a una reversió del canvi climàtic planetari... Sinó al descens de temperatura de cadascun dels porus de la pell quan ens suquem al mar, un refrescament global del nostre planeta personalíssim.

Gent simpàtica 2

Heus ací la segona anècdota divertida de les últimes setmanes. Va passar en un autobús, un altre clàssic d'aquest bloc.

Aquell dia feia una ruta no habitual i vaig agafar un 55. Coneixia a grans trets el circuit i esperava que la megafonia interior m'indiqués les parades, o sigui que vaig pujar ben tranquil·la. Però ai, les coses sempre fallen quan menys ens ho esperem, i la megafonia d'aquell 55 estava muda. "Bé, què hi farem, aplicaré la vella tècnica de preguntar", em vaig dir.

--Perdoni, aquest va fins a Vilamarí amb avinguda Mistral, oi? -jo ja ho sabia, que sí que hi anava, però és una bona manera d'iniciar la conversa amb el veí de seient.

--Sí, sí -em va respondre un senyor-. Llàstima que jo baixo abans, si no l'avisaria. A veure..., jo baixo al mercat de Sant Antoni..., doncs la seva deu ser dues parades més enllà.

Pobre, es va passar uns minuts rumiant i contrastant la informació amb el seu acompanyant. Eren dues més enllà, eren tres, perquè hi ha la de Rocafort, també hi ha la de...

--Sí, jo diria que és la segona després de la meva.

--No s'amoïni, ja ho demanaré al conductor -em sentia amb el deure de tranquil·litzar-lo, perquè encara hi donava voltes.

--Bueno, i si m'equivoco, disculpi'm, eh? No serà per mala fe -va dir rialler.

--Clar, home, ja ho sé, hahaha!

--No s'enfadi amb mi, eh? Clar que, si un dia ens tornem a trobar, vostè tampoc em veurà, hahaha, i jo canviaré una mica la veu i ja està, hahaha!

Finalment, va resultar que la meva parada era la que feia quatre... M'ho va dir el conductor, en aquell cas força malcarat (ep, que no és la norma, n'hi ha molts d'amables!).

Gent simpàtica 1

Començo una minisèrie d'entrades sobre gent simpàtica. I és que les darreres setmanes m'he topat amb força vianants riallers que m'han encomanat la rialla. Els ho agraeixo sincerament a tots.

La primera va ser una senyora en la ja clàssica situació de creuar un carrer. Jo m'esperava que canviés el semàfor, ella sembla que també i, tal com sol passar, de sobte el semàfor es va posar verd.

--Ja és verd, pots passar -va dir.

--Ah, doncs baixem -li responc tot baixant la vorera.

--Baixant de la Font del Gat, una noia, una noia...

I, naturalment, vam riure...

Oh, no!

Horror! Ha passat un any! Aquesta nit hi torna a haver karaoke al meu menjador! Ai, no, volia dir al cole del davant...

No repetiré el que vaig dir l'any passat, el dia 18 de juny, tot i que ho continuo pensant...

Constato dues coses. La primera, que em dec fer gran, perquè avui reconec menys cançons que l'any passat i perquè..., perquè trobo que canten encara pitjor...

La segona, que aquest any fa menys calor. He pogut tancar balcó i persiana, i crec que dormiré i tot.

Boranit!

Vareta màgica

Tinc una vareta màgica que m'acompanya arreu on vaig. Avui ho he tornat a comprovar.

Avui hi ha vaga del sector de l'ensenyament de tots nivells, des dels més petitons de l'escola bressol fins als universitaris. No m'imagino una mani de menuts amb xumet pels carrers de Barcelona, però sí que estic tipa de viure les conseqüències dels ganàpies que es manifesten per la Gran Via, al voltant de la Universitat. Aquest matí abans de quarts de deu ja feien pinya a les diverses portes de la Facultat de Filologia i a migdia bloquejaven el trànsit de cotxes i vianants. A la Facultat no deixaven entrar ni alumnes ni professors.

Jo, que per prudència en dies com avui em faig fonedissa, ja és la segona vegada enguany que vaig a la Facultat un dia de vaga. I aquí és quan entra en joc la meva vareta màgica..., que no és més que el meu bastó blanc... Em dóna una impunitat sorprenent davant dels piquets informatius i literalment "m'obre les portes".

L'última vegada em va fer riure i tot. Em disposava a entrar a la Facultat a primera hora i em vaig trobar una dotzena d'estudiants/piquets asseguts als graons de l'entrada de Lletres. No vaig dir res, simplement em vaig acostar com qualsevol altre dia. Dues veus alhora van saltar "Ei, ei, deixeu passar!" i uns quants es van aixecar. Una tercera veu em va parlar directament a mi: "Hoy hay huelga, ¿ya lo sabe?". "Sí, gràcies, ja ho sé", li vaig respondre mentre pujava l'escala i travessava la porta. Els vaig fer adéu amb la mà. Res més. Ja era dins i ningú em va dir res més. Quan vaig pensar que ja no em veien, no em vaig poder aguantar el riure...

Avui la cosa ha estat diferent, si bé igual de suau. M'he acostat a una de les altres portes, la del carrer d'Aribau, i m'he trobat tot de gent asseguda a terra davant de les portes de vidre. Igual que l'altra vegada, un "Cuidado, cuidado" i ja tenia el pas obert. Avui, a més, s'ha aprofitat de la meva vareta una companya que entrava darrere meu.

A mig matí, la cosa ja ha estat diferent. Volia tornar a entrar després del cafè, però ai! ara no anava sola amb la meva vareta. Venia amb mi una profe (la meva "capessa", com es fa dir ella mateixa) i ja l'hem fotuda. Ningú s'aixecava, han començat amb la campanya "informativa" i hem estat cinc minuts argumentant amb ells. Finalment hem passat al·legant que només anàvem a buscar la meva motxilla (ep, era la veritat, que consti!).

Ja ho veieu. La meva vareta és ben màgica. Diguem que és perquè desperta respecte o, potser més encara, sorpresa i allò de "i jo ara què faig amb un cec!".

P.S. Gràcies, Pere, per rebatejar el meu bastó!

Descans

"Descansa. Un camp reposat dóna collites abundants."

(Ovidi)

Primavera

L'olor dolça i refrescant de les flors i l'herba d'un jardí de primavera, després que ha plogut.

Sabors

El gust estimat d'un plat familiar que no retrobaves.

Ensopegades

En general sempre em sap greu ensopegar amb algú pel carrer. No són exactament ensopegades, són cops que dono als peus de la gent amb la punta del bastó. Em sap greu perquè solen espantar-se, per allò de trobar-se entre els peus una cosa inesperada. Jo, d'espantar-me el que se'n diu espantar-me, normalment no m'espanto. No tinc la sensació d'entrebancar-me per caure, jo, en aquests casos. Alguna vegada deixo anar el bastó per alleugerir el xoc, d'altres surt volant per l'impacte, en casos molt excepcionals me'l torcen... Però el 90 per cent dels cops no em cal més que aturar-me en sec i recollir el pal cap a mi.

La tipologia d'ensopegadors és molt variada. En tots els casos, són persones que no em veuen o que s'adonen massa tard de la proximitat del bastó. N'hi ha que s'estan plantats davant de la façana fent temps, d'altres que s'aturen enmig de la vorera per treure alguna cosa de la bossa, alguns -molt rars- que caminen davant meu més a poc a poc que jo, molts que seuen a la parada de l'autobús o l'andana del metro... Pobres innocents, tots aquests. I jo també, és clar. S'enduen un ensurt i la cosa no passa d'aquí.

D'altra banda, també n'hi ha que ensopeguen perquè baden... Són aquells que em vénen de cara tot creuant un carrer, en un passadís o a la vorera; els que s'acosten perpendicularment mirant qui sap on; els que em vénen per l'esquena, em passen pel costat i se'm creuen pel davant; i, ja no diguem, els que esperen el canvi de semàfor al meu costat i, tan bon punt es posa verd, comencen a caminar i se'm posen al davant. Aquests també són innocents, naturalment, perquè ningú té ganes d'entrebancar-se, però..., com si diguéssim..., no em saben tant de greu i, siguem sincers, de vegades em fan una mica de ràbia per badocs. Això sí, cal dir que són els que tenen més risc de fer-se mal i, de retruc, ferir-me el bastó. En els 20 anys que fa que la Teresa em va ensenyar a fer anar el bastó, crec que he fet caure tres persones, i totes del tipus "els que em vénen per l'esquena, em passen pel costat i se'm creuen pel davant".

Algun dia us parlaré de les miniconverses de les ensopegades, que són un joc de disculpes i contradisculpes prou divertit.

Tot això ha vingut perquè aquest matí he topat amb una noia que estava mirant un aparador. Era l'aparador de la llibreria del barri. M'ha sabut greu, és un bon lloc per estar-se absort una estona. Més encara si al final entres i t'endús un volum que t'ha cridat l'atenció.

Ulls d'infant

Encara veig a vegades, de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen
més enllà del glaç del vidre
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que és inútil el cansar-me,
però a mi un somni mai no em cansa
i, malgrat la meva barba,
sóc infant en la mirada.
De vegades veig encara vida, vida, vida...

(Lluís Llach, Vida)

Salvador

Ostres, quina il·lusió vaig tenir dijous a la tarda. Anava a menjar alguna cosa després de la classe de ioga i a la cafeteria de l'ONCE em vaig trobar un amic. Fins aquí no sembla res d'excepcional...

Amb el Salvador ens coneixem de l'autobús. En general ens trobàvem als matins, quan jo anava a la Facultat i ell, a l'ONCE. El Salvador té una deficiència visual greu, però hi veu prou per reconèixer les persones quan les té a la vora. Per això, sempre que coincidíem al bus podíem seure junts i xerrar una estona.

Des que el conec, el Salvador té "el cor avariat" -com diu ell- i moltes dificultats per caminar, ja que fer 20 passes el deixa sense alè. Tant és així que ja fa més d'un any que va amb cadira de rodes. En té una d'elèctrica, que li permet desplaçar-se autònomament. Des que va motoritzat que no l'havia tornat a veure dret: ell puja a l'autobús, s'instal·la a l'espai reservat per a cadires i cotxets, i jo sec prop d'ell per poder xerrar.

Doncs bé, quan dijous vaig entrar a la cafeteria de l'ONCE i vaig sentir que em cridava, m'hi acosto i, ¡oh, sorpresa!, me'l trobo dret. "Salvador! Què fas dret?", li vaig preguntar tot agafant-lo pels colzes. "Oh, noia, aprofito i canvio el cul de seient", va respondre. Vam passar una bona estona compartint taula i conversa.

Ell va marxar abans que jo i no em vaig poder resistir. Quan es va alçar per instal·lar-se a la cadira de rodes, li vaig dir "Espera, abans de seure deixa'm que et faci una abraçada". No l'havia abraçat mai. Ens vam estrènyer fort i vaig notar entre els braços la seva corpulència. Al mateix temps, em va arribar la seva gran humanitat.

Mitologia dels machiguenga (Perú)

"Nacieron hablando, o, mejor dicho, del hablar. La palabra existió antes que ellos. Después, lo que la palabra decía. El hombre hablaba y lo que iba diciendo, aparecía. Eso era antes. Ahora, el hablador habla, nomás. Los animales y las cosas ya existen. Eso fue después. El primer hablador sería Pachakamue, entonces. [...] Ahí estaba él: Pachakamue. El que, hablando, nacería a tantos animales. Sin darse cuenta, parece. Les daba su nombre, pronunciaba la palabra y los hombres y las mujeres se volvían lo que Pachakamue decía. No quiso hacerlo. Pero tenía ese poder.
Ésta es la historia de Pachakamue, cuyas palabras nacían animales, árboles y rocas. Eso era antes."

(M. Vargas Llosa, El hablador)

Més coses que ens podem veure

El tema de les orelles m'ha fet pensar en altres parts del cos que ens podem veure, si més no de forma metafòrica. Aquí us presento una expressió que només he sentit dir a una persona. Devia ser una invenció seva, doncs.

El meu avi matern deia coses molt sàvies, però també era un bromista que podia anar sol. El cas és que quan jo era petita i m'agafava un atac de riure (cosa gens infreqüent), va i em deia "Eva, que te l'has vist?", i ja em teniu a mi trencant-me la closca per descobrir què coi em podia haver vist que em fes tanta gràcia.

Cada vegada, innocent de mi, li preguntava a què es referia i ell, és clar, només reia i m'assenyalava amb el dit. En algun moment vaig decidir que es devia referir a la punta del nas... Llavors, us ho podeu imaginar, venien els esforços infructuosos de mirar guenyo per veure'm la punta del nas sense agafar un mirall...

Només demano...

Sólo le pido a Dios
que el dolor no me sea indiferente,
que la reseca muerte no me encuentre
vacía y sola sin haber hecho lo suficiente.

(L. Chieco i M. Sosa, Sólo le pido a Dios)

Orelles (continuació)

Ves per on, dues setmanes després d'escriure l'última entrada, ara sóc jo que em començo a veure les orelles... Sip, és que quan la vaig escriure portava deu dies de repòs per una lesió i ara, que ja en fa vint-i-sis, el genoll està una mica recuperat. A poc a poc, les orelles del llop s'allunyen i apareixen les pròpies.

Per això aquest mes he escrit poc, perquè a casa és menys probable que es produeixin anècdotes bloquejables.

Orelles

Fa unes setmanes li escrivia a una amiga que s'estava recuperant d'una operació: "Bé, amb això que em dius veig que finalment li comences a veure les orelles al llop". I continuava així: "Realment no sé per què diem aquesta frase, no li trobo gaire relació amb el fet de veure la sortida d'un problema".

Ella, discreta, no em va corregir... I el comentari em devia quedar adormit en algun racó de la ment (adormit, que no oblidat, com veureu).

El cas és que, al cap d'uns dies, em vaig adonar del mal ús que havia fet de l'expressió. Va ser mentre escoltava la ràdio i un tertulià parlava del moment en què Zapatero va començar a "veure les orelles al llop" en el tema de la crisi econòmica. És curiós com la ment activa uns determinats circuits neuronals en qualsevol moment i et posa en primer pla un record que ni pensaves que havies enregistrat.

"Veure les orelles al llop" és veure que s'apropa un perill, no pas veure que ja se'n va. Un perill ajupiyt entre els arbustos del bosc i que espera el millor moment per saltar-te al damunt.

El que hauria d'haver dit a la meva amiga era "Bé, amb això que em dius veig que finalment comences a veure't les orelles". Reconec que tampoc sé per què ho diem així.

Ah, i confesso que m'he fet venir bé l'anècdota per escriure aquesta entrada, perquè, de fet, la meva amiga no és catalana, de manera que ens escrivim en castellà i crec que en castellà no ho diuen, això de "veure's les orelles".

És petit, el món

Diuen que el món és molt petit, que és un mocador... Però tant?

Ahir al matí entrava a la granja la Valenciana per fer un cafè amb els companys de feina. Entre les dues barres que hi tenen i un aparador de dolços, l'entrada és un pèl estreta. El cas és que entro, saludo al noi de la barra i plam!, topo amb algú. Em disculpo -com sempre-, l'altra persona també es disculpa i llavors ens adonem que totes dues portem bastó. "Hola, col·lega", li dic; "Ostres, amb raó hem xocat", diu ella. Riem, ens tustem l'espatlla, el cambrer també riu.

Canvi i recomanació

Amics,

He eliminat el requadre de reaccions. Ho he fet perquè no reflectia bé el que hi marcàveu i, per tant, només feia nosa.

D'altra banda, uns quants de vosaltres m'heu comentat que teniu problemes a l'hora de posar comentaris, perquè us fa identificar. El més fàcil és seleccionar "anònim" i, en tot cas, signar el comentari amb el vostre nom.

Una abraçada a tots,

Eva

Traducció que esgarrifa

El grup de recerca en el qual treballo es diu Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades, abreujat GELA

Hi podeu entrar i fer una passejada, ja que hi som :-)

Recentment hem trobat una pàgina que anuncia un premi que convoquem per a estudiants de Batxillerat. Els creadors d'aquesta pàgina han traduït les bases del concurs al castellà i, de passada, el nom del nostre grup. Té gràcia, la cosa... Mireu si no: El GELA congela

Les meravelles dels traductors automàtics fan esgarrifar, i no precisament de fred...

Entrevista

Arran de la visita a l'Escala de l'evasió de la Fundació Joan Miró, de la qual ja us vaig parlar, em van fer la següent entrevista. Va sortir a la contraportada d'El Periódico el dia 4 de gener.

Això és la pàgina escanejada, perquè vegeu la foto (si no es veu, aviseu-me!):



«M'imagino el blau i en tinc prou per sentir pau i calma»

Joan Miró volia que la seva pintura arribés a la gent, a l'ànima de les persones. «I, si no, ¡pitjor per a ells!», deia.

Als 38 anys i cega des dels 18, aquesta investigadora de llengües amenaçades a la Universitat de Barcelona va anar a l'exposició L’escàla de l'evasió a la Fundació Joan Miró amb la intenció de descobrir si podia entendre aquest tipus de pintura. I no només la va entendre, sinó que li va arribar a l'ànima.

-Hi ha gent que davant dels quadros titulats Blau mira i no hi veu ni sent res. Vostè, ¿què hi veu?

-Abans m'han explicat que aquests tres quadros tenen unes dimensions considerables, que estan pintats totalment de color blau, d'un blau més aviat clar, i que hi ha alguna ratlla i motius discrets. No sé dir-li on són aquestes ratlles, però és igual, m'imagino envoltada d'una gran superfície blava i en tinc prou per sentir pau, calma i benestar.

-¿Ha vist algun cop el color blau?

-Vaig perdre la visió als 18 anys i tinc el record dels colors. Encara que potser no és el to exacte, sé que aquest blau de Miró no és fosc.

-Abans de perdre la visió, ¿disfrutava de l'art?

-Doncs no, no m'interessava gaire.

-<,Recordava l'obra de Miró?

-Tenia records de quadros amb línies negres, taques de colors, fons blancs... Venint cap a l'exposició pensava: «A veure si finalment entenc què vol dir tot això». ¿Per què de vegades hi surt una escala? ¿Per què hi apareix la figura humana tan deformada? ¿Per què de vegades sembla un dibuix tan infantil? ¿Realment ho és? En el seu moment no hi vaig donar importància i no vaig intentar entendre-ho.

-¿I ara?

-He descobert que puc disfrutar la pintura i vull iniciar-me en altres artistes i estils. Com més abstracte i de línies més senzilles, millor, perquè això em facilita la comprensió de les obres.

-La crítica que es fa a l'art modern, i sobretot al contemporani, és que no s'entén. ¿Si tanquéssim els ulls ens arribaria més?

-Veure les obres amb tot detall sempre és fantàstic, però si tanques els ulls i deixes volar la imaginació en lloc d'usar la raó, és més fàcil que sentis la immensitat que transmet un blau o la violència d'un vermell. Per exemple, els tres quadros de L'esperança del condemnat a mort...

-Miró els va acabar de pintar el mateix dia que van executar Salvador Puig Antich, el 1974.

-Exacte. Nosaltres anem pas a pas. Primer ens fem una composició mental de com està disposada la pintura a través d'unes làmines amb relleu. A El condemnat són simples ratlles arrodonides, pinzellades i taques. A partir d'aquí, amb el títol i algun text de Miró sobre com va concebre el quadro i què volia transmetre, ja pots fer la teva interpretació i decidir si allò et transmet llibertat o soledat.

-No n'hi ha prou de mirar per veure-hi.

-La pintura és molt més que un dibuix i uns colors sobre una tela. Té un sentit i una intenció al darrere, i més en quadros com aquests, que transmeten la guerra, el malestar, fets històrics que no ho sembla, però que hi són. Al no veure-hi, això és el que a mi m'importa més i no saber detalladament quines formes té el quadro o com està fet.

«Aquesta idea que tots els cecs hi veiem més cap endins em sembla una mica tòpica»

-¿Diria que la ceguesa l'ha fet més sensible a l'art?

-...No ho crec. Potser sóc més sensible a les persones, a les vivències i a les emocions que a les coses materials. M'interessa la part més... humana. Però aquesta idea que tots els cecs hi veiem més cap endins em sembla una mica tòpica. Jo no sé si sóc així perquè no hi veig o perquè la vida m'ha portat cap aquí.

-¿I no s'hó ha preguntat mai?

-No, i no estic segura de si aquesta sensibilitat és per la ceguesa o per l'experiència vital de tota la meva condició en general. Vaig perdre la visió als 18 anys, però ja tenia una discapacitat anterior, epidermòlisi ampul•lar distròfica. Tinc la pell extremadament fràgil, plena de ferides, els dits de les mans se m'ajunten i me les han d'anar operant, a més de problemes cardíacs i altres coses.

-Des de la dificultat del seu dia a dia, ¿li sembla que ens hem convertit en una societat de ploramiques?

-¡A mi també em preocupa la crisi! Si perdo la meva feina a la universitat, ¿on aniré amb aquesta discapacitat a buscar una feina que m'agradi? Però sóc positiva, m'alegro de les coses que van bé, i les que no, intento relativitzar-les. Estic contenta perquè encara tinc feina i perquè avui em trobo bé.

Ficada de pota

Hi ha moments del dia que els carrers es tornen silenciosos. En aquests moments, si t'atures i escoltes, sents molt millor el pas lleuger d'un noi amb vambes, el soroll d'una persiana que baixa, el cop metàl·lic d'unes crosses, una bicicleta que corre, el pas insegur d'unes sabates de taló massa alt. No cal que sigui mitjanit, n'hi ha prou que sigui l'hora dels últims autobusos diürns, l'hora que la ciutat comença a badallar. En aquests moments, els sons se'm tornen més transparents.

Era un vespre, un d'aquests moments, i esperava un dels últims busos diürns. Vaig sentir un so molt familiar que s'acostava des del xamfrà a poc a poc. Vaig pensar que el més probable era que passés de llarg, i llavors l'oblidaria. Però no va ser així, la persona que emetia aquell so va venir fins a la parada a esperar un autobús com jo.

El so m'era tan familiar... Si no ho hagués estat, podeu estar segurs que no hauria dit res i, novament, l'hauria oblidat. No vaig tenir cap dubte que era el soroll d'un bastó de cec, probablement el mateix model que el meu, amb el mateix tipus de puntera. En el terra quadriculat de les voreres més clàssiques de Barcelona, el meu bastó fa un roc-roc de plàstic dur sobre pedra que conec més que bé.

Tan clar ho tenia, que vaig saludar l'autor del soroll:

- Hola, compi.

- Ai, hola, filla -era una senyora gran.

- És que he sentit el bastó -i llavors hi vaig caure que la senyora no devia veure el meu, així que vaig afegir-: Jo també porto bastó -i el vaig fer sonar contra terra un parell de cops.

- Ai, no, no és un bastó, és el carro de la compra. És que em costa caminar i el porto per arrepenjar-m'hi una mica.

Xof! Havia ficat la pota! Vaig decidir riure una mica, disculpar-me i treure-li ferro.

- Ah, bona idea! Ostres, doncs m'ha semblat que era un bastó com aquest. Perdoni, eh? Hahaha, ostres, perdoni.

- No passa res, dona. Em va bé, aquest invent del carro.

- Sí, sí, clar, li deu donar estabilitat. Ostres...

- Quin autobús agafes? Ara ve el...

Llibertat, una altra versió

T'he dut amb mi arreu on tu em vas dir
Que jo havia de viure
I he après amb tu a fer i desobeir
Per tal de ser més lliure.
Per fugir d'aquest temps i vèncer somrient
tot el que ara m'afoga
I no em deixa collir una rosa dels vents
Sota el raig de la lluna.
[...]
Ma llibertat, com m'has anat desfent
Dels meus costums de sempre.
M'has ensenyat a viure en soledat
I a saber-me entendre.


(M. Rossell, Ma llibertat, dins Marina Rossell canta Moustaki)

Xurros

L'olor sobtada de xurros quan l'autobús obre les portes davant de les paradetes de Nadal de la Gran Via.

Hores menudes

Aquests dies de festes familiars, sobretaules llargues i estómacs replens conviden especialment a allargar el dia fins a altes hores, fins allò que anomenem les hores menudes.

M'agrada l'expressió: "hores menudes". Té una sonoritat suau i una connotació de calma, de tendresa, d'afecte, de silenci... Potser sóc jo, que dono aquest sentit afectiu al mot "menudes". Perquè literalment no sé per quins set sous n'hem de dir hores menudes, d'aquestes hores que segueixen la mitjanit.

Curiosament, les nostres hores menudes no són "le petit matin" del francès, que correspon a la matinada, als moments abans que despunti el dia. Però sí que són les mateixes que els anglesos anomenen "wee small hours" (literalment 'menudes petites hores").

Però per què són menudes la una, les dues, les tres de la nit? Potser perquè són números baixos. Llavors, també haurien de ser menudes la una, les dues i les tres del migdia...

L'altre dia sentia un rellotge de paret tocant les dues i vaig pensar que potser en dèiem hores menudes perquè els rellotges sonen una estona més curta, fan menys escàndol, quan toquen les dues que quan toquen, posem per cas, les onze. Novament, però, per què distingim les de la nit i les del migdia?

Bé, tant se val, no en sé treure l'entrellat. Si algú ho sap, li agrairé que m'ho expliqui.

De moment, em quedaré amb l'emoció que em produeix sentir, llegir o dir l'expressió: "hores menudes". Una emoció que convida a coses boniques i a un silenci pausat.

Temps

"No podem matar el temps sense ferir l'eternitat."

(H.D. Thoreau, filòsof, s.XIX)

Olor de niu

L'olor calenta, una mica rància, que fem quan ens llevem al matí. "Olor de niu", en deia la meva mare, i ja no semblava tan rància...

Bon Nadal i Feliç 2012

Deixeu que l'esperit nadalenc us emborratxi el cor fins al fons i que la trompa us duri tot el 2012.

Una gran abraçada per a tots.

De follets i processons

- ¿Se sienta usted?

- No, gràcies, baixo de seguida.

- Ah, pues me siento yo, que voy lejos. Voy a plaza España y allá cojo el de Sant Boi, tengo a mi hijo internado allá.

- ¿Internado? No està bé, el seu fill?

- No, hija, tuvo un accidente y quedó mal.

- Ah, vaja, i no el pot tenir a casa...

- Se volvió agresivo y no, no puede estar en casa.

- Bé, així ell allà està més ben cuidat i vostè, més tranquil·la.

- Sí. ¡Ui, a mi me gusta mucho hablar! Será que tengo mucha necesidad -i riu. Jo també ric i ella continua-: Soy muy animada, aunque el duende va por el interior...

Li compro l'expressió, senyora desconeguda, per emprar-la el dia que em faci falta: "El duende va por el interior", el follet tristoi, la processó...

Pas

L'aigua que s'escola coll avall, refrescant, lleugera, ràpida. Avall, avall.

iPhone

"Ostres, que curiós, fa quatre dies van treure l'iPhone 4S i ara ja en surt un de nou. Visca el consumisme... Com que ve Nadal, doncs clar."

Tot això ho vaig pensar quan vaig sentir per primera vegada l'anunci que fan des de fa unes setmanes a la tele per promocionar l'última versió del popular dispositiu d'Apple. Ara se'n senten les musiquetes per tot, sembla que tothom en porti. El més pesadet és el plop-plop de cada lletra que s'escriu (algunes persones tenen el detall de silenciar-lo, per sort). Dic tot això i sé que tard o d'hora hi cauré, em fa gràcia el munt de possibilitats que té.

Però deixeu-me continuar amb l'anècdota. La segona vegada que vaig sentir l'anunci en qüestió, vaig encadenar un nou pensament:

"Que estrany... Per què no li han posat iPhone 5? 'Nuevo iPhone Foress', diuen. Deu ser que un canvi radical de nom afavoreix les vendes. Hi havia l'iPhone 4S i ara el Foress. Doncs bueno, ells s'ho sabran."

I al cap d'uns minuts... Després de pensar en 46 coses diferents... Ai, senyor, ho vaig entendre!

El meu "nuevo iPhone Foress" no era més que una traïció auditiva! En realitat anunciaven l'iPhone 4S, "nuevo iPhone Four S".

Crec que em vaig posar vermella tota sola. El que sí sé segur és que vaig riure una bona estona. tinc l'orella una mica dura per l'anglès, ho reconec. I potser l'accent televisiu no era l'òptim, tampocc.

Llibertat

Ma liberté
C'est toi qui m'as aidé
À larguer mes amarres
Pour aller n'importe où
Pour aller jusqu'au bout
Des chemins de fortune
Pour cuellir en rêvant
Une rose des vents
Sur un rayon de lune

(G. Moustaki, Ma liberté)

A la Fundació Joan Miró

Diumenge vaig anar a la Fundació Joan Miró a fer una visita guiada per l'exposició temporal "Joan Miró, l'escala de l'evasió". Era una visita organitzada especialment per a cecs i deficients visuals, amb una guia molt experimentada.

He de confessar que em rosegava la curiositat veure com ens farien arribar a un grapat de cecs la pintura de Joan Miró... Dos grapats, vam ser al final, unes deu persones. La veritat és que abans de perdre la vista jo no m'havia interessat mai gaire per l'art; per la literatura sí, però per la pintura... És a dir, que els meus records visuals de l'obra mironiana són escassos i en destaca bàsicament la sorpresa i la incomprensió d'aquelles taques de colors, ratlles negres, alguns ulls i, naturalment, l'estrella blava d'una entitat d'estalvi.

En definitiva, us puc dir que vaig gaudir de l'experiència i, fins i tot, de la genialitat del mestre. I he afegit al meu sac de records una sèrie de noves "imatges" de quadres que no havia vist mai.

Vaig copsar el detallisme de "La masia" del Miró més figuratiu. Els braços exageradament estiregassats de l'"Home i dona davant d'un munt d'excrements" em van transmetre la força d'una discussió pel món tan emmerdat de la guerra. El cos de la "Dona somiant l'evasió" (amb la simbòlica escala) em va portar a la deformitat, de vegades tan impossible, del món dels somnis. Em va captivar la immensitat corprenedora dels "Blaus". Vaig sentir "L'esperança del condemnat" gràcies a tres ratlles i unes quantes taques i esquitxos. Finalment, em va tornar a mirar l'ull il·luminat de l'"Autorretrat".

Tot això gràcies a unes bones explicacions que ens ho descrivien i interpretaven al detall, acompanyades de la lectura de fragments escollits del pintor. També gràcies a cinc làmines en relleu, de cinc quadres representatius, sàviament elaborades per a l'ocasió.

Aclareixo que no hi havia làmina de tots els quadres que he esmentat dos paràgrafs més amunt. Dels sis que comento, només en vaig poder tocar quatre. Em sabríeu dir quins? ;-)

Agraeixo l'experiència a la Fundació i, molt especialment, a les responsables de l'empresa Comaccess

Sons quotidians

El dring de les claus a la butxaca, la bossa, la mà. Siguin com siguin, totes fan el mateix soroll, diferent del de qualsevol altra cosa metàl·lica.

Continuació "Idees boges"

Retiro el que deia l'últim dia sobre el seny aparent en l'ús de les calefaccions... Tota aquesta setmana, a les 9.30 del matí el meu despatx estava a 28 graus i a la 1 del migdia, a 30... Les meravelles de la calefacció centralitzada.

Idees boges

Mireu quin pensament més absurd he tingut aquest matí... He arribat a la Facu, he fitxat i estava travessant el jardí cap al meu edifici. Després d'uns dies freds i grisos, avui fa un solet que enamora. El cas és que, abans d'entrar a l'edifici, no he tingut cap cosa millor per pensar que aquesta: "Veus, si fumessis, ara t'encendries un cigarret i t'estaries aquí cinc minuts gaudint del sol". Una idea boja, oi? Com si no ho pogués fer així perquè sí!

M'he fet riure jo mateixa i he continuat caminant. Avui no ho he fet, però potser demà sí que m'aturaré cinc minuts al jardí per respirar raigs uva naturals abans d'endinsar-me en l'ambient artificial de calefacció. Malgrat que, tot s'ha de dir, amb això de la crisi sembla que hem posat una mica de seny i els despatxos ja no estan tan escaldufats com altres hiverns.

Ei, que consti que mai m'he posat un cigarret encès entre els llavis! Més absurd encara el pensament...

No pressuposem tant...

Aquesta setmana vaig anar a fer un cafè amb la Yohana, la noia que viu amb mi i m'ajuda amb les feines domèstiques. Era al migdia, en una cafeteria ben coneguda al costat mateix de la Facultat. No donaré més dades, segur que molts ja sabeu de quina parlo. Sí, sí, aquesta mateixa!

Doncs bé, vam entrar i vam seure. Al cap d'un moment se'ns va acostar el cambrer, el mateix de fa no sé quants anys. Sí, sí, aquell! Encara a un parell de metres de la taula, va començar a dir:

- Voleu que us porti la ca...? ¿Os traigo la carta?

Què havia passat? El canvi de trajectòria de la veu m'ho va deixar ben clar: el cambrer havia començat la frase adreçant-se a mi, però en arribar a la taula havia girat el cap en direcció a la meva acompanyant i ja va estar, immediatament va canviar de llengua.

Un automatisme fascinant! I depriment...

Per a la majoria de catalans, encara és ben natural: la Yohana és d'Hondures i el tipus de cabell, el color de la pell, etc. la delaten com a estrangera. Automàticament, doncs, la gent pressuposa que no entén el català i ja hi som.

Faríem bé de no pressuposar tant.

Contes

"Com que són nens, parla'ls de batalles i reis, de cavalls, dimonis, elefants i àngels, però no deixis de parlar-los d'amor i coses semblants."

(Mathias Enard, Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants, una novel·la captivadora.)

Confiança i confidència

Vaig conèixer la senyora Roser ahir a la tarda. La vaig conèixer, vam parlar un minutet escàs i segurament no ens tornarem a veure mai més... Tot i així, em va explicar coses de la seva vida d'aquelles que no se solen explicar al primer que passa.

En el moment de conèixer la senyora Roser, jo m'havia aturat en un pas de vianants perquè el semàfor s'acabava de posar vermell. Ella es va aturar al meu costat i em va dir:

- No passis, és vermell. Quan es posi verd ja t'ajudaré.

- Ah, gràcies. També passa, vostè?

- No, però no hi fa res, he sortit a passejar i vaig sola.

- Està bé, això -se'm va ocórrer contestar-li, i aquí va començar la confidència.

- No, no està bé.

Poso cara de sorpresa... Ella continua:

- Surto perquè el meu marit m'ho fa passar... Mha malttractat tota la vida. Ara és pitjor, m'ho fa passar... Ara està malalt i protesta per tot -feia veu entre angoixada i enfadada.

- Vaja... Llavors surt per escampar la boira una estona.

Amb tot això, el semàfor ja s'havia posat verd i havíem creuat.

- Apa, ja hi som -va dir la senyora Roser, mentre em posava una mà a l'espatlla-. Com te dius?

- Eva. I vostè? -i li vaig agafar el braç contrari.

- Roser.

Vaig notar que m'empenyia suaument cap avall, o sigui que em vaig ajupir una mica i ens vam fer dos petons. Ens vam acomiadar cordialment.

Quina confiança per a una confidència així...

Aprendre de les bufes

"Mentre recollia les pedres que m'havien llançat,
vaig veure que una d'elles era una joia."

(poema japonès, que estic intentant localitzar sencer...)

Proveu-ho

Segurament ho heu experimentat alguna vegada: el dia que us lleveu girats, sembla que tothom està de mal humor. Aneu pel carrer amb el nas tocant als genolls, la cara de pomes agres, i és ben bé com si tota la gent amb qui us creueu estigués emprenyada amb vosaltres.

I quan teniu un bon dia? Potser no us hi heu fixat tant... No us fa l'efecte que tothom somriu més? Jo tinc molt clar que sí. Ho noto molt amb el to de veu de la gent i, fins i tot, en la quantitat d'ajuda que rebo.

Ja heu vist en entrades anteriors que ser cega em dóna l'oportunitat d'interactuar força amb gent del carrer, desconeguts espontanis que m'ofereixen un cop de mà. Doncs bé, els dies que em sento bé, que deixo la cara de pomes agres sota el coixí, els intercanvis són molt més abundants i enriquidors.

Aleshores, potser un dia emboirat pot deixar de ser-ho si ens ho proposem... Perquè, és clar, si anem pel món escampant mals humors, al final la capa de boira ens engolirà. Ara bé, i si trenquem el núvol amb la llum d'un somriure?

Més d'un dia ho he provat i funciona. Surto de casa amb la vena girada, però tanmateix amb ganes d'endolcir les pomes de la cara i treure'm la grisor del damunt. Pujo a l'autobús i, en lloc de xiuxiuejar un "Bon dia" de compromís, inflo els pulmons, descontracturo el rostre i descarrego un "bon dia" sincer. Llavors el conductor em sol respondre amb bon to i ja ho tenim, el forat a la boira ja està fet. Continua l'agraïment perquè hi ha un seient lliure, un somriure intern perquè tinc mitja horeta per endavant per llegir, el riure per sota el nas perquè sento un nen que parla amb veu d'espinguet... Mil cosetes i la boira s'esvaeix.

És que tot s'encomana i, posats a fer, encomanem somriure, no? Us proposo que ho proveu.

Calefacció

L'olor de pols calenta del primer dia que engegues la calefacció, que es nota abans i tot que l'escalfor.

A l'AVE

Els missatges de megafonia als trens, estacions o aeroports no solen ser un exemple de qualitat lingüística. Aquest cap de setmana vaig agafar l'AVE Barcelona-Madrid-Barcelona i gairebé torno amb otitis per culpa del missatge de benvinguda de RENFE. En castellà ja em va fer mal, però en català encara me'n va fer més. I al final d'aquesta entrada us comentaré alguna cosa sobre la versió en anglès...

El fragment més cruel va ser aquest: "Els preguem baixin el volum dels seus telèfons mòbils utilitzant-los a les plataformes". Especialment cruel aquest "utilitzant-los"...

En castellà em va recordar una frase model del llibre de Lengua Castellana de 1r de BUP: "Una mujer fue atropellada llevándola inmediatamente al hospital". Frase model d'incorrecció, és clar. La lliçó descartava l'ús del gerundi quan les accions eren successives en el temps i una es derivava de l'altra.

Tornem a la frase de RENFE. Aquí ni una cosa ni l'altra, però el gerundi continua sent incorrectíssim. Les accions d'abaixar el volum i d'utilitzar el mòbil a les plataformes no són necessàriament successives en el temps. I tampoc es deriven l'una de l'altra, és a dir, utilitzar el mòbil a la plataforma no és conseqüència d'haver-ne abaixat el volum.

Prou rotllos, queda clar que la frase està maleïda. La forma correcta (i aprofito per millorar-la tota sencereta) és aquesta: "Els preguem que abaixin el volum del telèfon mòbil i que l'utilitzin a les plataformes". Uf, quin descans per a l'oïda!

Tanmateix, si volem insistir en la frase amb gerundi, ara us diré com se'm va ocórrer que la podia interpretar per ser més cruel encara que ella (picada d'ullet). Jo només la puc interpretar d'una manera: la manera d'abaixar el volum del mòbil és utilitzar-lo a la plataforma. No cal tocar botons, tan sols cal sortir a la plataforma, utilitzar-lo i el volum quedarà tan baixet que no molestarem a ningú.

Encara amb l'impacte en els pobres cucs de les orelles, l'hostessa va començar a dir el missatge en anglès i vaig voler saber com ho dirien. Com que la versió catalana era un calc tan exacte de la castellana (un original ja incorrecte)...

Doncs bé, es veu que els estrangers no cal que surtin a les plataformes per telefonar. Això sí, com que són poc civilitzats, cal recordar-los que no es pot fumar als trens: "Please turn down the volume of your mobile and don't smoke in the train".

Gest

Arribem tard a voltes,
Sense saber que, a voltes,
El fràgil arc d'un gest senzill
Ppodria dir-te que només així et deixo que ara em deixis.

(Lluís Llach, Núvol blanc)

Opinions curioses

L'altre dia em vaig topar amb un senyor ben interessant. Tenia veu de gran, potser 80 anys, pausada i rogallosa, i una visió agradablement particular dels cecs.

Jo caminava per un xamfrà de l'Eixample quan em va aturar, sense més ni més. Em va tenir el parell de minuts que va durar la conversa agafada suaument del braç. Primer, com si sabés que anava a buscar un autobús dues travessies més enllà, em va informar de tot el que em trobaria pel camí, remarcant unes obres en una façana. Em va semblar molt amable per part seva i així li ho vaig manifestar.

Després em va fer una petita dissertació sobre el que pensava sobre els cecs, els sords i la gent sense aquestes discapacitats. Les seves paraules van anar més o menys així:

- Vosotros, los que no veis, teneis un privilegio, porque percibís mucho más que nosotros. Mira, el maestro Rodrigo era ciego, Salinas era ciego [no em consta que el poeta Pedro Salinas fos cec; potser es referia a Borges], Beethoven era sordo... Porque vosotros percibís cosas que nosotros nos perdemos. Los que vemos y oímos nos perdemos el subconsciente. Yo no te compadezco, yo te admiro.

Jo, sorpresa, vaig parlar poc. Vaig assentir a la genialitat dels mestres que anomenava i vaig agrair-li l'elogi per la part que em tocava. Me'n vaig acomiadar amb un somriure i una nova mostra d'agraïment.

Era sorprenent la senzillesa de la seva expressió, la naturalitat i la convicció amb què manifestava un parer segurament ben meditat. I em va arribar molt endins l'elogi explícitament no tacat de compassió. Perquè elogi i compassió són dos conceptes que se solen barrejar en la ment de la gent quan pensa en els cecs i altres discapacitats.

Casualitat

La cosa havia passat quasi per casualitat, encara que a la casualitat sempre se l'ha d'ajudar una mica.

(Umberto Eco, Cementiri de Praga. Una novel·la feixuga, massa pel meu gust)

Pronúncies

A tocar de casa, en ple barri veí del Congrés, hi ha l'anomenat barri dels indians. Es tracta d'una sèrie de carrers on es van instal·lar els indianos, els afortunats que tornaven a terres catalanes amb l'or de les Amèriques. Encara s'hi conserven cases típiques, d'arquitectura colonial, generalment amb jardí.

Alguns noms de carrers d'aquest petit barri: Manigua, Garcilaso, Puerto Príncipe, Pinar del Río, Matanzas, etc. El carrer Pinar del Río em porta records d'infantesa, quan de sobte un diumenge a la tarda miràvem la cartellera i sortíem corrent de casa amb els pares, Garcilaso avall avall avall i a la dreta per Pinar del Río fins arribar sense alè al Río, un cine on feien pel·lícules per a tots els públics.

Però avui tinc una altra anècdota relacionada amb un altre dels carrers dels indians: el carrer Puerto Príncipe.

Els que viviu a Barcelona sabeu que els autobusos metropolitans fa un temps que porten megafonia que anuncia les parades. Un gran invent! El que potser no sabeu és que les veus que sonen són veus sintètiques, no pas veus humanes (les del metro sí que ho són, d'humanes). Això vol dir que són veus creades per ordinador i preparades per pronunciar tots els sons d'una llengua. En aquest cas la llengua és el català, que tant la Meritxell com l'Oriol pronuncien prou correctament. Ah, sí, a les veus sintètiques se'ls posa nom...

Doncs bé, la Meritxell i l'Oriol saben que escrivim 'Montserrat' i 'Roger', però pronunciem 'munsarrat' i 'rugé'. Oi?

El que la Meritxell i l'Oriol no saben, pobrets, és que Puerto Príncipe no és un nom català... I ells de castellà no en saben... (Ep!, que ningú pensi que és un dèficit de la immersió!). Us imagineu com ho pronuncien? No? Mireu de llegir-ho en català com si no haguéssiu sentit parlar mai d'una llengua anomenada castellà.

Pronuncien 'puèrtu prínsipa', i no us prenc el pèl. Llàstima que no us pugui penjar un àudio.

Ara, ben mirat, el problema és del nomenclàtor de la ciutat: per què li havien de posar el nom en castellà, quan la capital d'Haití té nom oficial en francès (Port-au-Prince) i crioll haitià (Pòtoprens), i en català s'ha adoptat la forma francesa?

Net

La suavitat de les dents si fregues les de dalt amb les de baix després d'una bona passada de raspall elèctric.

Clic-clic

El clic metàl·lic d'una vàlvula mecànica al cor d'algú, que va dient incansablement "vi-da-vi-da-vi-da".

L'espontaneïtat dels nens

Amb dos dies de diferència he viscut dues situacions molt similars. En totes dues, els protagonistes han estat nens d'uns 8 anys. Bé, això de l'edat pot no ser exacte, ja que m'és força difícil endevinar l'edat d'algú només amb quatre paraules que li senti dir. Però no ve d'un pam...

Divendres acabava de creuar el carrer Santaló cantonada amb Travessera quan vaig sentir uns nens que em venien de cara, tots cridaners, i una mare que deia "Vigileu, deixeu passar". Li vaig fer un gest d'agraïment amb el cap. Quan ja els tenia al darrere, sento un dels nanos que crida tot emocionat: "Està cega, mama, està cega!".

Avui, fa una estona, una mare i el seu fill viatjaven al meu costat al metro. Quan he fet un pas cap a la porta per baixar, la mare li diu: "Apropa't una mica, que deixarem passar millor". Llavors el nen li pregunta tot curiós i amb veu baixeta (però audible): "´´Es cega, mama? Per què? I és molt alta!".

Ja ho veieu, els nens no es mosseguen la llengua, i ben bé que fan, així aprenen. No passa el mateix amb les mares, malauradament. En cap dels dos casos he aconseguit sentir la resposta de la mare, m'imagino que de tan discretes que han volgut ser.

Als que em llegiu

Hola, avui us escric per fer-vos una recomanació.

A mi també em passa que no em recordo d'entrar als blocs que m'agrada llegir. Anem tots tan atrafegats i tenim tantes entrades d'informació per mil canals...

Pensant en això, vaig posar en aquest bloc l'opció "Llegeix-me en el teu mail". Només cal que escriviu la vostra adreça d'email en el requadre i us arribaran al correu les noves coses que jo pengi.

Així no perdreu pistonada!

I ara aprofito per rebufar una mica... Ja sé que és molt fàcil fer un clic per marcar la reacció que us ha produït una entrada... Però també podeu deixar comentaris... Ja ho sé, és una mica més de feina...

A mi també m'agradarà llegir-vos!

No us amagueu!

No sigueu només un número en el recompte de visites!

Petonassos!

Sorolls quotidians

El cloc, absolutament inconfusible, de la tapa de la cafetera italiana quan algú mira si el cafè ja surt.

Pervers...

El Deganat de la meva Facultat, la de FILOLOGIA ni més ni menys, ens ha enviat una nota que començava així:

"El dia 22 de setembre l’autor aborigen australià Philip McLaren donarà la 12ª Conferència Doireann McDermott entitolada “Yugal/finding voice” de 19:30 a 21 hores a l’aula 103A. Funció oberta a tothom."

M'he quedat amb el dubte si es tractava d'una conferència o d'una altra cosa ("funció", diuen?), i més encara quan he sabut que Mr. McLaren es dedica al cinema, és artista i no sé quantes coses més.

Però això no és el que més m'amoïna... Pensant en el ¿malaurat? australià, no m'he pogut estar de demanar a un col·lega de sexe masculí que tenia a l'abast del mail si feia gaire mal això que t'entitolin una conferència... D'una hora i mitja... Tota sencereta... Uf!

El col·lega m'ha confirmat el que em temia, que sí, que deu fer molt de mal... I, és clar, ara no sé si apuntar-me la cita a l'agenda o passar de tot, perquè, la veritat, assistir a segons quina mena d'espectacles pot ser una experiència traumàtica.

Aclareixo:
- 'Posar títol a un llibre, conferència, etc.' = titular o intitular

- 'Dur per títol' (un llibre, conferència, etc.) = titular-se

Exemples:
- "El llibre es titula Mots perversos"
- "Va titular/intitular el seu nou llibre Mots perversos"

Watch out!

Aquests dies a la Facultat hi ha dos tipus d'estudiants: els que vénen a fer exàmens de setembre i els estrangers que acaben d'aterrar a Barcelona. Aquests darrers vénen a fer classes d'immersió cultural i lingüística, així quan comencen les classes poden fer veure que entenen les explicacions dels profes. Només fer-ho veure...

Al gra. Els estudiants estrangers per mi són un perill! No us podeu imaginar com van de despistats. Formen grupets de compatriotes i no hi veuen més enllà del nou company -despistat com tots- que tenen al costat. El resultat és que hi ensopegues per tot arreu. Hi ensopegues literalment, perquè caminen en grup tot xerrant i s'aturen quan menys t'ho esperes, s'instal·len a xerrar palplantats davant de les portes, bloquegen els passadissos, etc. etc. I, com ja he dit, no miren...

Dimecres al migdia vaig topar amb un grupet ambulant d'americans nouarribats. Caminàven davant meu pel claustre de lletres i es van aturar tot de sobte. "Watch out!", vaig sentir quan el meu bastó ja encalçava els turmells d'un d'ells. Afortunadament n'hi va haver un que em va veure a temps d'evitar el xoc frontal.

El cas és que el "watch out!" em va cridar l'atenció perquè no coneixia aquesta expressió. Vaig lligar ben fort les dues paraules en una de les meves neurones per no oblidar-les i poder-ho consultar després al Collins Master. En efecte, "watch out" = "compte!", "alerta!", "vigila!".

Evident, no? Mireu la fórmula matemàtica:

watch=mira + out=fora = mira a fora, mira més enllà del nas i veuràs que hi ha tot un món al qual cal estar alerta!

Ves per on com es poden aprendre paraules noves en els moments més insospitats.

I si ells haguessin estat més atents, l'incident els hauria servit per aprendre la forma autòctona, local, indígena, aborigen -és a dir, catalana- del seu "sorry". Perquè una servidora es va disculpar per la bastonada amb un "Perdó".

Contrast agradable

L'escalfor del sol als braços, tan càlidament acollidora, quan surts al carrer després d'unes hores en una glacera amb aire condicionat. Gràcies, solet!

La natura no fa vacances

Aquest matí, primer dia de feina després de les vacances, he recuperat el meu camí habitual cap a la Facultat. Com sempre, he caminat un tros per davant de la façana principal fins a la porta de costum, on tinc el rellotge de marcar. És la façana de la Gran Via, que en algunes zones delimita el jardí del nostre petit campus universitari urbà.

Ja estic acostumada que, de tant en tant, algunes branques xafarderes del jardí treguin el cap per sobre del mur. De vegades em fan la clenxa al mig, de vegades algun branquilló em fa pessigolles al nas i de vegades, fins i tot, alguna fulla m'acarona sensualment el coll. en el pitjor dels casos, en general només em cal un gir de cintura cap a la dreta, al més pur estil boxejador, per esquivar l'escomesa, d'altra banda inofensiva.

Però avui es notava que el jardiner havia fet el merescudíssim mes de vacances. Avui no hi havia una branca despistada, ni unes quantes fulles joganeres... Més aviat semblava que mig jardí em donava la benvinguda.

In memoriam

A l'abril vaig escriure aquestes línies en record de la meva amiga Sandra, sevillana, que acabava de morir. Algú ho va qualificar de poema, però per a mi són simplement quatre ratlles molt sentides i dedicades a una noia riallera, positiva, dolça i amant de la lluna. 

Ara que ja ha sortit a la revista de l'associació >DEBRA, ja ho puc compartir aquí. 


Pensant en tu un cop més, Sandra:  

La luna luce brillante allá entre las estrellas.
Todavía más brillante resplandece esta noche, porque tú estás en ella, mujer de la luna.
Luna lunera, cascabelera, allá en el cielo.
Y tu risa de cascabeles me llega desde lo más alto,inconfundible, desde la luna llena.
Pediré al cuarto creciente que me abrace con tus brazos y en el cuarto menguante te acunaré entre los míos.
Cascabelera mujer de la luna, ven, sal, no te escondas en la luna nueva.
Luna lunera, vuelves ya a reír entre las estrellas. 

I aquí teniu la foto d'un tapís que li vaig fer:

No apte per a aprensius

L'olor i el gust entre metàl·lic i salat de la sang.

Inesperadament en català

- Quina parada és aquesta, sisplau?

- Passeig de Sant Joan - València.

He fet la pregunta a l'autobús, perquè no porta megafonia i per un moment pensava que ja era més a prop de casa. L'he feta a una parella que hi ha dreta al meu costat i que parlen entre ells en un castellà de marcat accent argentí. I l'he feta en català per convicció.

Confesso, tanmateix, que en un racó íntim del meu cor de catalanoparlant militant, m'esperava la resposta en castellà o, fins i tot, un "¿Disculpe, cómo dijo?"

Però oh, sorpresa... Ha respost la dona amb una fonètica catalana més que correcta: la fricativa de "Joan" ben sonora, seguida d'una bona u i tot plegat amb unes neutres prou neutralitzades. Les e una mica massa tancades, no es pot demanar la perfecció.

- Gràcies.

- On has de baixar?

- Ui, encara em falta, vaig a Ramon Albó.

- Ah, nosaltres baixem abans. No et podrem indicar.

- No s'amoïnin, ara ja estic situada.

Ara és l'home qui parla. Igual que ella, té una bona fonètica amb un lleu accent foraster. Seguim el trajecte i ells reprenen la seva conversa sessejant.

La tendresa

El dolç batec de la tendresa que espera.
La tendresa que exalta.
La tendresa que ens cura quan fa por la solitud.
Ah, si no fos per la tendresa...

(Lluís Llach, Tendresa)

La intel·ligència del mosquit

Una nit d'aquestes vacances vaig compartir l'habitació durant unes hores amb un mosquit. Segurament també hi vaig compartir el llit... Diuen que els mosquits tigre són silenciosos, o sigui que el meu era un simple i tradicional mosquit colloner.

M'havia adormit plàcidament creient-me sola a la cambra. Però cap a quarts de tres es va trencar la quietud nocturna: em vaig despertar de sobte rascant-me la cuixa esquerra desesperadament, gairebé brutalment. Hi tenia dues faves que enmig de la boira del son em van semblar grosses com una moneda de 2€. Exagero? Potser sí...

A partir d'aquí es van precipitar els esdeveniments. Em vaig posar crema a la cuixa per calmar la picor, fent-hi una bona frega. Regnava el silenci, no sabia pas on s'amagava el vampir. Potser dormia amb la panxa plena en un racó del meu llit, qui ho sap.

Em vaig estirar de nou,vaig respirar unes quantes vegades per oblidar la picor i em vaig arronsar de costat, cuixa, braç, coll i cara ben exposats a una nova queixalada. Ja m'endormiscava...

I llavors el vaig sentir! Sempre he pensat que els mosquits tenen un sensor especial que els permet detectar quan la víctima s'està adormint, i és llavors quan s'apropen i comencen a brunzir prop de l'orella.

Unes quantes manotades. Silenci. Somnolència. ZZZZZZZZZZ. Sobresalt. Bufetades a la galta, l'orella, el cap. Em tapo amb el llençol fins a l'orella. M'endormisco. ZZZZZZZZZZZ. Brando el coixí. M'és igual on l'esclafi, l'important és assassinar-lo. Silenci. Son soneta. ZZZZZZZZZ. I una nova fava, ara a la cella.

Decideixo emprendre una tàctica més activa. Fet i fomut ja són les quatre i porto tres picades. Decideixo sortir de l'habitació i encendre els llums de la casa. Només espero atreure l'enemic fora de l'habitació i amb tot plegat no despertar la meva germana. Per donar temps a la bèstia sanguinària, vaig al lavabo, em preparo un got de llet i me'l prenc asseguda al sofà, tot amb molta parsimònia. En la batalla el temps és un aliat.

Passada una estona prudencial, tanco els llums i me'n torno al llit, convençuda de no compartir-lo amb ningú. Aquest cop no em cal ni endormiscar-me... ZZZZZZZZ. El cabronàs! M'estava esperant! Encara té gana, no l'atreu la llum, no li penso tirar spray, és ràpid i persistent...

Però jo sóc més intel·ligent! El faré sortir delicadament, agafant-lo de la maneta i acompanyant-lo de bones maneres ;-) La meva tàctica serà la paciència.

M'assec al llit i l'espero. No triga a apropar-se amb el zzzzzzz. M'aixeco lentament i em quedo quieta, dreta. L'espero uns segons i zzzzzzz. Això funcionarà! Faig tres passes lentes cap a la porta. Encara hi és? Sí, zzzzzzzz prop de l'orella esquerra. Obro la porta i trec mig cos a fora. Silenci. I sí, zzzzzzz ara per la dreta. Dues passes més fora de l'habitació i a esperar el zzzzzz. No falla! Ara ja sóc a bona distància de la porta, així que me l'espanto violentament, sacsejo cap, braços, tot el cos, i corro cap a l'habitació. Tanco la porta.

Espero. Silenci! Em fico al llit. Silenci! Em tapo. Silenci! Em relaxo. Silenci! M'adormo. Silenci!

L'impacte

La sotragada a tot el cos quan un cotxe impacta amb el teu per darrere (no prou fort com per fer-te mal, ni tan sols per deixar marca al paraxocs...).

Parpelles

Estirada al sofà, al vespre, mirant una pel·lícula a la tele, els ulls se't tanquen irremissiblement... I saps del cert que t'adormiràs. Però no hi pots fer res. Les parpelles tenen tanta força... I t'adorms...

Gent gran

Andana L1, Espanya, un dilluns al matí. He baixat del metro i m'acosto a la paret per buscar un banc. Una senyora m'agafa del braç:

- On has d'anar? T'acompanyo?
- Hola. Només buscava un banc, he d'esperar una amiga.
- Ah, doncs aquí en tens un.
- Molt bé, gràcies [li somric].

Em toca el braç una altra vegada i diu:

- Ai, que bonica ets...

Ric una mica, m'assec i ens acomiadem.

M'ha recordat alguna de les amigues dels meus pares. Una d'aquelles ja grans, 75 cap amunt, que em coneixen pràcticament des que vaig néixer. Amb els anys, encara que ens retrobem molt de tant en tant, s'ha anat consolidant una estimació recíproca. És aquest el perfil de persona que em podria dir fàcilment això de "que bonica ets".

Però aquesta senyora no la coneixia de res... Crec, doncs, que la seva expressió respon a una emoció espontània: perquè li he contestat amb amabilitat, perquè li he somrigut, perquè he dit "gràcies" o una mica per tot plegat.

Perquè la gent, especialment la gent gran, agraeix un tracte amable...

Parlem-los en català

Aquest matí:

- Ahora viene el 47 [senyora amb accent estranger, no castellanoparlant].
- Gràcies, agafo el 50.
- Ah, per això se lo decía, perquè lo sepa.
- Gràcies [somriure].
- De nada res, mujer.

Quantes ocasions de sentir i parlar en català deu tenir aquesta bona senyora al cap del dia, de la setmana, del mes, de tot el temps que porta a Barcelona?

Val la pena donar-li l'oportunitat.

Subtil

Començo una mena de secció dins del bloc en què recolliré breument sensacions que en un moment o un altre m'han captat l'atenció. Petits impactes dels sentits. Aquí teniu la primera:

La remor de l'aigua de regar quan es filtra dins la terra del potus de la meva habitació.

Reivindico el dret a entotsolar-me!

Fa unes setmanes vaig llegir una paraula que feia anys que buscava sense èxit. Era entotsolat. Sóc conscient d'haver-la estat buscant almenys des dels 20 anys, des que una professora genial ens va fer una classe magistral sobre algun relat artúric que no recordo... Em perdonareu, fa 17 anys... En el relat, el cavaller Lancelot veia gotes de la seva pròpia sang a la neu i restava ensimismado evocant els llavis vermells de l'estimada. Era més o menys així, ja ho he dit, fa tants anys...

Sí, 17 anys buscant una traducció per ensimismado, una paraula ben transparent. Perquè no estem ensimismados quan estem simplement abstrets, embadocats, contemplatius o a la lluna de València.

Doncs bé, amb entotsolat he trobat el mot català que més s'hi acosta. I també és ben transparent! Dividiu-lo en síl•labes i ho veureu.

Els significats no són exactes, tanmateix, i hi ha alguna cosa que no em convenç en les definicions del DIEC:

entotsolar-se

1 v. intr. pron.
[LC]
Fugir del tracte o companyia de la gent. Mentre els companys jugaven, ell s’entotsolava en un racó.
2 v. intr. pron.
[LC]
Abstreure’s, tancar-se en el propi jo. S’entotsolava en el record del fill mort.

El que no em convenç és el matís de negativitat que traspuen els exemples. Sembla que l'entotsolament sigui un estat del qual ens han de fer sortir pel nostre propi benestar. Però no només s'entotsola qui s'autoexclou o qui s'abstreu en records melangiosos. ¿Què me'n dieu d'estar entotsolat fruint de la remor del mar, anhelant tornar a ser amb la persona estimada (com el gran Lancelot) o recorrent els més íntims racons de la pròpia ment?

Que no us treguin del vostre entotsolament!

Ah, per cert, entotsolar-se no és un mot de nova creació, inventat per algun lexicògraf embadocat. Al Diccionari de l'Enciclopèdia comprovo que es remunta al 1917.

Trust

And you want to travel with him
And you want to travel blind
And you know that you can trust him
For he's touched your perfect body with his mind.

(L. Cohen, Suzanne)

Que prohibeixin el karaoke a les festes de fi de curs...

Ara mateix s’acaba la festa de fi de curs a l’escola de darrere de casa. Realment no sé si he de dir darrere o davant, perquè l’escola queda davant del meu balcó, però el meu balcó queda a la part del darrere de l’edifici. No sé si m’explico... Bé, tant és...

S’acaben dues hores de música infernal a un volum infernal i una hora més de karaoke escandalosament desafinat. Les vegades que he anat al karaoke he sentit i he patit de tot. Em guardaré ben bé prou de criticar els xous que s’hi organitzen perquè, al capdavall, mai ningú no m’ha posat una pistola al pit per fer-m’hi entrar.

Però aquest vespre és com si me l’haguessin posat... No he tingut més remei que sentir –que no escoltar- com xavals de totes les edats s’esgargamellaven per malimitar els seus ídols musicals.

I no cal dir quina era la llengua del 99% de les veus, presentador inclòs, oi? El presentador de torn només s’ha dignat a parlar en català per presentar el ‘Bóig pár tu’ (si el Carles aixequés el cap...). No, no se m’han escapat els dits: el Sau de 5è de Primària tenia un toc xava com el de la més esplèndida Sandra Camaca. No puc transcriure les desafinades estratosfèriques, però la lletra sonava més o menys així: “Sé molt bé kà des d’àquét bar yó no puc àrribar on ets tu. Pró dins là mevà copà véig ràflàxadà là tevà yum. Mà là bàuré, sàrvil i àcàbat, bóig pàr tu”.

Pel bé de la comunitat, que els nens cantin karaoke on només els pugui escoltar la iaia...

Broma d'autobús

L’altre dia estava esperant el 50 davant de la Facultat, direcció plaça Espanya. Era el migdia, anava cap a la classe de ioga.

Finalment (el 50 sempre triga molt...), un noi em diu “Ahora llega el 50”. “Ah, gràcies, l’agafo”, li contesto, i m’apropo a la vorera. L’autobús s’atura, obre la porta i jo m’agafo a la barana per pujar quan de sobte sento el mateix noi que diu “Pero no, ¡no lo puedes coger!”

Giro el cap i me’l miro amb cara interrogant, celles aixecades, ulls molt oberts, gairebé se m’obre la boca i tot... “¡Es demasiado grande y pesa mucho, no lo puedes coger!”

Esclafeixo a riure, acabo de pujar i des de dalt li engego “Ala! Molt bona, aquesta!” El sento riure.

M’encanta la gent capaç de fer-me bromes amb naturalitat.

Plou, és obvi

Plou. Ho ha fet tota la tarda. Camino Sardenya amunt, direcció Pare Claret. L'impermeable posat. "Xueve", sento al meu costat. Penso que aquest argentí
parla pel mòbil, no m'ho diu a mi, no m'ho pot dir a mi. és tan evident que plou que de tan òbvia, la informació no és pertinent. "Sigues informatiu",
deia alguna de les màximes de la cooperació comunicativa.

Torno a sentir al costat "Xueve, cuidado que xueve bastante". Ah, un nou detall, era un avís. I ara sí que va per mi, l'argentí de la veu m'ha tocat lleument
el braç. "Gràcies. I bona tarda", li dic amb un somriure que vol dissimular la perplexitat.

Continuo caminant carrer amunt tot pensant quina imatge es devia fer l'amable argentí d'una dona cega passejant sota la pluja...

Ens presentem

Jo sóc l'Eva i aquest és el meu bloc. El començo amb moltes ganes, com totes les coses que fan il·lusió però que, per un o altre motiu, s'han d'anar deixant per més endavant.

El bloc, com la vida, no serà monotemàtic. Hi escriuré anècdotes, experiències, opinions, citacions, reflexions... És a dir, tot el que em passi pel cap que us vull explicar.

L'objectiu: que somrigueu amb mi, que rigueu amb mi o de mi (tot s'hi val) o que rumieu una estona.

Para los amigos que me maldicen porque escribo en catalán: podéis relajaros y comprobar que comprendéis más de lo que imaginábais, o podéis usar esta maravillosa herramienta de google
>Google Translator

Som-hi, doncs!